- La implantació de la Planificació Centrada en la Persona (PCP) a l’Associació Alba a través de 5 històries.
Des del 2010 que l’Associació Alba ha incorporat poc a poc la Planificació Centrada en la Persona en la seva forma de treball. Fins els 2014 es va fer una aposta per la formació, per tal d’anar impregnant a tots els professionals d’aquesta metodologia. A partir d’aquest any, l’equip tècnic va començar a posar-la en pràctica amb algunes persones i després dels èxits aconseguits, el 2015 Alba es va reorganitzar per implantar-la a nivell d’organització. Així doncs, a banda dels serveis – determinats per l’administració – va començar a treballar per àrees i projectes transversals i una cinquantena de professionals van començar a fer de facilitadors.
- Conèixer la persona a fons, la clau per començar. Josep Maria Perramon i Núria Segalà.
La Núria Segalà és monitora del Centre Ocupacional l’Espigol de Cervera i avui, com cada setmana, es troba amb el Josep Maria Perramon per treballar el seu Pla de Treball Individual. Ella és la seva facilitadora i per això, n’és la persona de referencia que dedica part de la seva feina a conèixe’l a fons i escoltar-lo per tal de saber quins són els seus desitjos i il·lusions i acompanyar-lo a aconseguir els suports necessaris per aconseguir-los.
“Al principi tenia vergonya d’explicar-li les coses, ara ja no. M’agrada i fins i tot si hi ha algun dimecres que li surt alguna altra cosa o s’està endarrerint per alguna feina li dic...- shhht Núria, la PCP què?”, ens explica el Josep Maria.
La Núria i ell ens ensenyen il·lusionats l’àlbum de la seva història de vida. Hi recullen amb imatges i textos totes aquelles coses que són importants per al Perramon i que el defineixen. Així algú que no el coneix es pot fer una idea de com és, que li agrada, etc. “Al Josep Maria li és difícil pensar, parlar i escriure a la vegada, el que fem és que ell m’explica les coses, jo les escric en un paper i després ell amb calma les escriu al seu àlbum, busca fotos i el va fent. De tot el que parlem, jo en faig un filtratge i així, vaig recopilant informació per al seu Pla. Per a mi, aquest sistema és el que ens va bé perquè ell va fent una cosa que li agrada i jo puc fer un mapa de relacions – amics, persones rellevants, aliats... - extreure capacitats, interessos, il·lusions i definir objectius”.
Fullejant l’àlbum coneixes la seva família, veus que li apassiona viatjar i que li agrada molt fer coses a la comunitat: de patge per Nadal, d’ajudant de conserge, voluntari a la residència, etc.
Li pregunto si tenen algun objectiu definit. Ell em diu que sí. Primer dubta si dir-me’l però al final es decideix: Casar-se amb la seva parella, la Susanna. La Núria em diu que com que és un objectiu molt gran i a llarg termini, el que han pensat és anar fent petites accions i passos per aconseguir-lo. Ell ho té clar “les coses s’han de fer a poc a poc per fer-les bé”. Així doncs, el primer que han planificat és fer un dinar amb la família. Quan tornin de vacances miraran agendes i dates.
- L’èxit està garantit si ens coordinem entre tots i creiem en les capacitats de la persona. Marta Jové i Dani Àvila.
El Dani Àvila i la Marta Jové ja fa tres anys que van començar a treballar la PCP, van ser un dels primers. En aquell moment el Dani vivia a Can Aleix i ella era monitora de la residència. “Vam començar a estonetes” explica la Marta, “i a mesura d’anar parlant i establint confiança va sortir el tema de l’habitatge”. El Dani ara viu en un pis de lloguer amb la seva parella. Quan li pregunto amb què creu que l’ha ajudat la Marta ho té molt clar. “Jo sabia el que volia, viure sol, però gràcies a la Marta em va anar acompanyant i ajudant per a què pogués parlar amb les persones necessàries i anar fent tot el que calia per aconseguir-ho.”
La Marta recorda que al principi hi va haver certa por amb què el Dani complís el seu objectiu de viure sol. L’èxit va ser que hi va haver molta coordinació entre tots: els tècnics de l’entitat, monitors de referència del Dani, el referent tutelar... i això ens va permetre poder-ho fer perquè entre tots li vam garantir els suports necessaris”.
Des que fa la PCP amb el Dani, la Marta confessa que ha tingut por a equivocar-se moltes vegades, però que té clar que cal provar perquè res no es irreversible. A més, també explica com se li generen dubtes i preguntes. “ Això ho faig per mi o ho faig per ell? L’estic ajudant amb això perquè ell ho vol o perquè jo penso que és el millor?”. Però tot és un aprenentatge i tant ella com el Dani després de tres anys han anat agafant experiència i tenen les coses més clares.
“A mi em costa molt prendre decisions i tenir la Marta m’ajuda a ordenar-me i organitzar-me, potser sense ella faria el mateix però em costaria més”, diu el Dani. La Marta a banda de ser la seva facilitadora és la persona que li fa PSALL (Programa de Suport a la Llar) això fa que ho “barregin tot” i que realment puguin dedicar hores a fer un suport més individualitzat.
Tens planificat algun objectiu actualment? “Just n’acabem d’aconseguir un: em canvio de pis i vaig a un més gran que hem trobat!” m’explica el Dani. La Marta també afegeix que estan treballant tot el tema econòmic ja que el Dani volia gestionar-se els seus diners perquè fins ara ho feia la seva tutora de la Fundació Tutelar. “Ara tinc una targeta de dèbit pròpia i amb la Marta anem fent seguiment. Estic molt content, és un gran pas“.
- La família, el repte pendent però imprescindible. Liz González i Anna Trilla.
Fa tres mesos l’Anna Trilla i la Lis González van començar a fer la Planificació Centrada en la Persona. L’Anna està molt contenta i il·lusionada de fer-ho i a més, quan li pregunto si ella entén que vol dir tot això de facilitadors i PCP contesta molt segura: “Em serveix per fer realitat el meu somni”. Ah, si? I quin és el teu somni li pregunto: “Organitzar jo mateixa la meva primera festa d’aniversari”.
L’Anna el 18 de gener farà 25 anys i li fa molta il·lusió fer una festa ja que per problemes de salut no ha pogut mai anar a una discoteca o llocs on hi hagi llums fortes. És per això, que amb la Liz estan organitzant la seva pròpia festa. Ja han fet una llista de convidats, han triat un pastís i ara estan mirant de tancar tots els detalls: reservar el lloc, fer invitacions, etc.
L’Anna ha triat a la seva germana i a la seva mare per que també l’ajudin i per això, ara s’hauran de coordinar entre totes per fer-ho. “És clau que treballem amb la família i ens comuniquem perquè a vegades els somnis i il·lusions de les persones no són complicats. També es veritat que a vegades no comptes amb el seu suport i és una mica frustrant perquè no saps que fer... però és normal, n’hem d’aprendre entre tots “, diu la Liz.
La Liz és facilitadora de quatre persones més a banda de l’Anna i accepta que no amb totes pot anar avançant i treballant de la mateixa manera. Per això, creu que el suport de l’equip tècnic és imprescindible perquè els facilitadors també necessiten acompanyament. “A més, també ens trobem amb persones amb qui és molt difícil comunicar-se i per tant, les persones que els coneixen bé, han de ser la seva veu i la nostra font d’informació”, afegeix.
Precisament, la història de la Carmen del Valle és un clar exemple de com comptar amb la família pot ser de gran ajut per complir petits somnis. L’Anna Balagueró, és monitora del Centre Ocupacional de Tàrrega i també n’és la seva facilitadora.
La Carmen te 58 anys però només fa dos anys que està a l’Associació Alba. Ella sempre havia estat a casa amb els seus pares però al morir la mare va ser la seva germana qui se n’ocupà i va decidir que vingués al taller uns dies. Per a la Carme l’Associació va suposar un món nou, molts amics i companys, activitats, distraccions, etc. Ara bé, un dels seus somnis era poder marxar de viatge i anar a un lloc amb piscina perquè mai ho havia fet.
L’Anna va parlar amb la seva germana i li va manifestar aquesta voluntat. Tot i els primers dubtes i pors, com és normal, finalment van optar per apuntar-la a unes vacances de tres dies per provar com anava. “Ha estat un encert. La Carme ha estat molt feliç i està clar que hem de seguir treballant cap aquí”, explica satisfeta l’Anna. Precisament gràcies a això, al setembre farà una nova activitat: anirà 1 vegada a la setmana a la piscina coberta perquè així ho ha demanat i la seva família hi està d'acord!
- Tots els objectius són vàlids?
Totes aquestes històries són exemples de què és i què suposa la Planificació Centrada en la Persona: permetre a la persona planificar per aconseguir allò que vol fer i estar al seu costat per ajudar-la.
Però, qualsevol desig de la persona s’ha de complir? Al igual que ens passa a nosaltres en el nostre dia a dia, hem de tenir clar el binomi entre objectius positius i possibles. A vegades els objectius són positius però són impossibles – vull viure a la lluna - i a vegades són possibles però no són positius – vull beure’m 5L de coca cola cada dia -. Per això, la tasca del facilitador i del grup de suport – família, tècnics, amics, etc. – és donar veu a la persona, deixar-la participar i decidir activament sobre la seva vida però consensuant les decisions perquè realment el què fem tingui un sentit positiu en la qualitat de vida de la persona. Ja que només si és així, estarem fent un bona planificació centrada en la persona.
Està clar que encara ens queda molta feina per fer però és engrescador i motivant tot el que s’ha aconseguit. Per això, estem segurs que això és un procés que ja no te marxa enrere.
La utopia està en el horizonte. Camino dos pasos y ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Entonces,¿para que sirve la utopia? Para eso sirve, para caminar. Eduardo Galeano
Text: Sandra Oriola.